Tot el que m'agradaria dir-te

Voràs, no he sigut del tot sincera amb tu. Em vas dir que feia molt que no tenies carinyo “estable i prop de tu” des de fa molt, i he de dir-te que jo tampoc, he tingut coses, històries, però buides, que mai han conseguit plenar-me. I de sobte has aparegut tu, que m’has fet sentir mil coses a la vegada i no sé com ordenar-les per a que tinguen sentit, m’has fet volar, m’has fet pensar, m’has fet sentir. He de dir-te que jo sóc una persona que agarra carinyo molt fàcilment, però a la vegada m’agafen les pors i les inseguretats, i he de dir-te, també, que tu a mi també m’has tocat el cor, o la patata, que em vares dir tu a mi. He de dir-te que m’has fet calfar-me el cap amb mil coses, m’has plenat de tal forma en tan poc temps que no sé com explicar-me. M’has enganxat, i et trobe a faltar, a tothora m’agradaria parlar-te, i escoltar-te, però, no vull agobiar-te, no sé si faig bé parlan-te, si t’agobie, o si tenies ganes de parlar-me tu també i no ho has fet per les mateixes raons que jo, és algo que no sabré si no t’ho pregunte. Però com et dic algo així?  M’agradaria poder confessar-me, i sé que algún dia tindré valor per a dir-te-ho tot, potser ha sigut tan ràpid tot que no sé si és real, si tot el que m’has fet sentir amb la teua presència a la meua habitació i als meus somnis han sigut això, somnis. Però quan em dius que si et mire amb ullets no et pots resistir, la que no pot ressistir-se sóc jo, i et tinc lluny, i odie dir aquestes coses per reds socials, on tot sembla buit i sempre es dona lloc a malentesos. Cada dia tinc mes ganes de dir-te tot açò, i sembla que qualsevol nit ho faré, he de vèncer la por, eixa que s’ha anat creant amb el pas del temps i les punyalades, i amb tu, poc a poc, ho faig. Em fas vèncer la por, tu m’has donat eixe carinyo prop de mi que duia tant de temps esperant. I no sé com dir-te tot açò sense semblar una boja que viu a la velocitat de la llum. Però necessite saber, saber que penses tu de tot, que penses sobre mi i que sents. Em costa obrir-me per això, per no saber que vindrà darrere. Però amb tu tinc eixa seguretat que em falta, algún dia em donaràs tota la que necessite i podré dir-te tot açò que hui escric, dona’m el valor, les ganes.

Dol(ç)or

Dis-me com et cap

tanta dolçor sota la pell

com pots amagar tants sentiments

baix eixa capa d’ossos.

Conta’m com pots resultar tan dur

i tan tendre a la vegada

com en uns segons el teu mur es desvaneix

i em mostres el teu cor nu

sense capes superficials

com pots ser tan dolç

i tan amarg a la vegada.

Vull saber quin tipus de droga ets

per a que m’hajes fet adicta

en únicament 3 dosis.

Vull que em digues com has pogut provocar

tants huracans dins de mi

en tan sols 3 nits.

Com has passat per damunt meua

sense haver-me causat cap dolor

com has pogut llevar-me les pors

amb carícies

quan feia molt que la meua porta estava tancada.

Conta’m d’on t’has tret la clau

per a obrir totes i cada una de les meues portes

i com penses entrar en elles

i que vas a fer dins.

Si vas a entrar

sols et demane una cosa

deixa-ho tot com t’ho vas trobar

m’ha costat molt ordenar-ho de nou.

Màgic

La màgia de les nits de tardor

en el que cauen les fulles

i la raó.

Màgia que es fa real quan et tinc damunt de mi

quan et tinc baix de mi

i quan puc arrapar-te l’esquena sense por.

La màgia que portes a la meua habitació

quan et fas digne de totes les meues sensacions

quan provoques els meus calfreds

i els meus somriures.

Quan em fas perdre la raó

i jo faig que deixes de pensar

màgic.

Quan em demanes que fique música

i tot comença a cobrar sentit

les mirades

les paraules

les carícies

comencen a plenar-se de veritats

de sentiments que havien estat soterrats

durant molt de temps

per la por.

Ens deixem dur per el moment

i t’oblides de tot al que havies tingut temor abans

i t’endinses en mi

com si fora una cova en la que amagarte quan hi ha tempesta fora.

S’oblidem de que hi ha més món a part dels meus llençols

i cridem al vent 

ens susurrem a l’orella

i tot cobra sentit.

Quan passa la nit i recobrem la respiració

recobrem el sentit

i estem els dos estesos al meu llit

i ens mirem

màgia.

A cada poquet despertes

i em fas veure la llum de la teua mirada

quan saps que tot va bé

jo et conteste amb un somriure

que du com a resposta

“si estem junts tot va bé”.

S'estimarem

M’han contat els teus ulls

que dins teua tot és tempesta

que vols fugir.

L’aire provocat per les teues pestanyes al parpadejar

m’ha susurrat a l’orella que tens por

que el teu cor està tancat

que no vol més punyalades.

El teu cor no vol estimar

ha fet nyucs al voltant que no vol que es desfajen

que vol estar protegit.

Les teues carícies m’han insinuat que volen ser estimades

estar amb un únic cos

amb unes úniques galtes

a les que tocar.

Cada nit intente arrancar-te les pors a mossos

acarician-te

fen-te sentir que hi ha més enllà de les punyalades passades.

Cada nit intentaré llevar-te la por

per a que pugues viure

per a que pugues estimar

Cada nit t’arrancaré les pors amb carícies

que pense transformar en cançons

per a cantarte-les a l’orella

fins que el gel de la teua tempesta

es desfaja i es convertixca en aigua

que puga còrrer lliure per tot el meu cos.

Les ganes

Quan arribe a casa de nit

cansada

i arribe al llit pense que vaig a dormir ràpidament.

Però quan el meu cap toca els llençols

en els que tu vas estar fa apenes uns dies

la son s’esvaeix

i m’entren les ganes.

Senc la teua olor 

i d’una forma discreta

lenta

pressione el cap contra el coixí en el que vas estar dormint

i et senc

senc el teu olor

que em transporta a aquella nit.

Recorde les mirades

les caricies

les arrapades

les embestides

et recorde a tu damunt de mi

i a mi damunt de tu

i un al costat de l’altre

i dis-me tu com puc dormir així

amb la teua olor

transportant-me a les nits fredes que acaben en flames

dis-me com puc soportar aquesta tortura

sense poder saciar les ganes

les ganes de tu

que m’acosen en les nits i en els matins

en els que m’alce amb ganes de sentir

i deixar de pensar.

Dis-me com sàcie les ganes de tu

tinguen-te tan lluny

i a la vegada sentinte tan prop,

sàciam sempre.

Deixem-nos

Et deixe que em beses les ferides

però soles si és per sanar-les.

Et deixe que m’abraces per l’esquena

però soles si és per a donar calor.

Em deixe que em beses cada centímetre

però soles si tu em deixes a mi.

Em permitisc el plaer d’acariciar-te l’esquena

però soles si és per a buscar cada constel·lació amagada en ella.

Deixa’m que em perga entre els lunars que tens al cos

i deixa’m que construixca una galàxia amb ells.

Et deixe que em fajes somriure

però si amb això també somrius tu.

Et deixe que m’ocupes el llit

totes les nits que vuigues.

Deixa’m que en ixes nits

puga fer de tu el que vuiga amb les meues mans.

Espera, tinc una idea millor,

i si ens deixem seguir vius, amb cada experiència, junts?

Somnis

He somiat amb tindre’t prop

a tindre’t dalt

i baix

a poder abraçar-te quan tinc fred

i poder estar a la llar que és la teua esquena

durant tota una nit d’hivern

i no necessitar llençols.

Estar tu i jo en l’habitació més freda del món

i tindre calor

soles per estar rodejada pels teus braços

i poder dormir dins del teu pit

escoltar el teu cor

i dormir-me escoltant com batega

cada vegada més prop del meu somni

i arribes tu

per la porta amb un somriure

i em dius “hui no vas a tindre fred”

i m’abraces i jo no necessite res més.

Estic a dins de tu i ho senc

escolte com respires a la meua orella

i com poc a poc les respiracions són més relaxades

i caus en el somni en el que jo sempre voldria estar.

De sobte em desperte

tremolant de fred

amb un únic llençol

i em done compte de que no estàs darrere meua

abraçant-me

que de nou

és un somni

i em negue

no vull utilitzar una manta

et vull a tu com a la llar del meu llit

em congelaré abans de ficar-me una manta

que no em done el calor que ets capaç de donar-me.

Amb mi

Et desitge la vida

et desitge els somnis per complir.

Que les nits et siguen llargues

i els amanèixers curts.

Que no plores al despertar

sinò que pugues viure somiant.

Riure com si fora l’última vegada que pots fer-ho

plorar

plorar de risa fins quedar-te sense llàgrimes.

Que la vida no et pare

sino que t’impulse

Que t’impulse a còrrer per la vida sense por

sense cansar-te de viure.

Viure les mil i una experìencies.

Que pugues ser feliç amb tan sols una cançó

que crides el que penses

que cantes en la dutxa a ple pulmó

que fajes l’amor sense cansar-te

que tingues els millors orgasmes i que no els oblides

que passes les nits entre dos cames.

Et desitge tot això i més

però amb mi.

Vull

Dus-me de viatge pels llençols del teu llit

Deixa’m que em perga entre les teues mirades

i els teus silencis

Vull ser la causa i l’efecte de la teua bojeria

El motiu pel que mires al cel i somrius

Vull ser allò que més enyores quan em tens lluny

i això que més disfrutes quan em tens aprop

No et necessite ni vull que tu ho fajes

Tan sols demane que vivim la vida com soles podriem fer-ho

Demane una vida amb el més dolç de les emocions

i també amb una mica de dolor

per saber que estem vius

Deixa’m que et guie pels camins en els que no has estat

i jo conec molt bé

Ajuda’m a seguirte pels teus camins foscos

i donar-los llum

Dona’m la satisfacció de poder escriure un ‘nosaltres’

sense parèixer una boja en aquest món

en el que tot sembla de plàstic i és efímer

Deixa’m que et sorprenga qualsevol nit

i dona’m el plaer de vore’t somriure

Tal volta demane massa

o no

per això et necessite a tu

per a que em guies en aquestes coses que jo de tu

no conec

Volem junts 

i encara que caiguem 

siga’m capaços d’alçar-nos de la mà i tornar a alçar el vol

i si algún dia tot açò s’acaba

haurem format part un de l’altre per una estona

en la que els dos sabíem

que podia acabar

i per això ho varem gaudir d’aquella forma.

Dona’m la oportunitat

Deixa’m intentar fer-te somriure

Sorprèn

Estem fets de cicatrius

de petons a l’esquena 

som cada carícia tímida que ens han donat

cada decepció

i cada alegría

estem fets de parts que altres persones ens han deixat

tenim cicatrius que altres persones teníen i ens han deixat a la nostra pell

Cada una de les mirades que hem rebut

ja siguen de tendresa

o d’odi

tenim a la pell tatuats els noms que ens han marcat

com aquella primera vegada que et vas enamorar

i la resta d’elles

com el primer petó amagat

com el primer abraç amb amor

estem fets

també 

de pèrdues de persones i emocions

hem perdut l’emoció de descobrir coses

com quan erem nens que ens sorpreniem per tot.

Ara no hi ha sorpresa

sembla que ho has vist tot ja

però sempre hi ha algú disposat a sorprendre’t

amb un abraç per l’esquena

amb un t’estime

amb paraules que pensaves que mai rebries d’una persona

Sempre hi ha algú que et sorprèn quan penses que res podrà fer-ho

i benvolguda persona a la meua vida

la que siga capaç de netejar-me el fred de dins

de llevar la neu dels camins de les meues venes

i puga arribar al meu cor

qui tinga valor

tindrà feina

però si té ganes i té valentia

la recompensa pot ser enormement agradable

perquè si algú

algun dia és capaç

jo duré l’estiu a dins

per si t'agafa fred

Muses

Sempre havia tingut la mateixa pregunta al cap

durant molts anys;

què és el que passa quan una persona inspira?

Fa poc he conegut la resposta

Quan una persona inspira

trobes als seus ulls els millors poemes d’Elvira Sastre

trobes a la seua esquena tots els camins que et queden per recòrrer

a les seues mans trobes un món dins teua 

per a tu desconegut

quan una persona inspira

et fa escriure coses com aquestes

perquè et fa sentir-les.

Quan et trobes amb una persona que inspira

no pots deixar-la anar

t’ha inspirat, t’ha fet sentir

és realment difícil trobar a persones que inspiren

són “muses”

i més d’un artista ha acabat boig buscant a la seua

Altres tenim més sort i la trobem

a vegades, inclús

més de una.

Tu, estimat company

ets la meua “musa”

la que fa que em passe nits sense dormint

escrivint tot el que em ve al cap 

quan pense en tu.

Perquè si no et recorde

si no recorde les nits que hem passat

si no recorde les caricies sota el llençol

els petons tímids d’una primera trobada

no sóc capaç d’inspirar-me

m’inspires

i això és culpa teua

i meua

i ara ja no hi ha volta de fulla

m’he adherit a tu.

Crema la nit

Ha caigut la nit

és freda i és fosca

els estels no semblen brillar aquesta nit

almenys no els del cel

estem tu i jo

baix d’aquell cel fosc

contaminat per llums taronja

que contamina la ciutat

una ciutat que sembla estar a mil kilòmetres d’on estem

però està prop

prop com tu i jo

sense tindre intenció ni constancia

dins del rellotge van avançant els minuts

i cada vegada més prop de mi

més prop de tu

els arbres que ens rodejen semblen incendiarse

cada vegada que els mires

i jo

que sóc extremadament inflamable

ja m’havia cremat al primer instant

la inocència s’esvaeix

i es queden les preguntes sense resposta

les mirades tímides amb les que s’enlairem

i poc a poc

el cel crema

la ciutat crema

i tu em cremes

i t’apropes amb suavitat, amb discreció i em beses al coll

i m’incendies

incendis de neu provocats una nit de setembre

m’abraces i de sobte conseguisc veure un estel al cel

cremem la nit

em beses als llavis i perdem el control

cremem el cel

un llit fred que sembla bollir al contacte amb la teua pell

dos cossos que s’enllaçen en un sol quan la raó desapareix

i som animals

i no pensem i ens sentim

ens connectem i no sembla existir res enllà del llençol

la teua pell crema al contacte amb la meua

els crits amagats sota un mar de sensacions 

i tot crema

i de sobte la neu cau, fa fred, han extinguit el foc

i amb el fred naix el teu abraç per l’esquena

que fa que la resta del món es torne a desvaneixer 

i tanque els ulls segura

de que res em podría passar en aquell moment