Màgic

La màgia de les nits de tardor

en el que cauen les fulles

i la raó.

Màgia que es fa real quan et tinc damunt de mi

quan et tinc baix de mi

i quan puc arrapar-te l’esquena sense por.

La màgia que portes a la meua habitació

quan et fas digne de totes les meues sensacions

quan provoques els meus calfreds

i els meus somriures.

Quan em fas perdre la raó

i jo faig que deixes de pensar

màgic.

Quan em demanes que fique música

i tot comença a cobrar sentit

les mirades

les paraules

les carícies

comencen a plenar-se de veritats

de sentiments que havien estat soterrats

durant molt de temps

per la por.

Ens deixem dur per el moment

i t’oblides de tot al que havies tingut temor abans

i t’endinses en mi

com si fora una cova en la que amagarte quan hi ha tempesta fora.

S’oblidem de que hi ha més món a part dels meus llençols

i cridem al vent 

ens susurrem a l’orella

i tot cobra sentit.

Quan passa la nit i recobrem la respiració

recobrem el sentit

i estem els dos estesos al meu llit

i ens mirem

màgia.

A cada poquet despertes

i em fas veure la llum de la teua mirada

quan saps que tot va bé

jo et conteste amb un somriure

que du com a resposta

“si estem junts tot va bé”.